Per favor, no em maten molt / Por favor, no me maten mucho

*Entrada bilingüe*

Catalan version

Amics i amigues: de bilingüisme i cooficialitat va avui la cosa. De llengües que viuen juntes i es persegueixen i censuren mútuament. En quin embolic m’he vaig a ficar, la mare de déu… Però crec que ha arribat l’hora de sembrar la polèmica i, alhora, exposar el que pense. De fet, crec que les meues opinions estan bastant raonades i són bastant conciliadores i si haguera més penya com jo, ara mateix no s’estaria discutint sobre aquestos temes. Encara que el pitjor de tot és que tinc prou clar (encara que res és mai segur) que a cap de les parts els agradarà i em posaran verd com un julivert. Miren, per fi tindran una cosa en comú, encara que siga a la meua costa… Però què collons! Valor i al toro!

Perquè el totxo següent siga comprensible, millor ho dividisc en seccions:

1

I. Fonaments del meu pensament

Abans de començar, asseguem les bases del meu discurs:

– Sóc valencià i sóc bilingüe. Assumisc que el que parlem tant valencians com catalans i balears és català. Per tant, al ser un parlant actiu de la llengua, conte com a part dels més de 10 milions de parlants de català que existeixen (surprising facts number 452: som la 7ª llengua més parlada d’Europa), per la qual cosa pense que la meua opinió, tot i que no sóc lingüista o catedràtic (val, em van formar diversos experts en la matèria, però estic lluny de ser un mestre en l’assumpte), és bastant vàlida.

– El meu posicionament ideològic pot ser definit com espanyolisme federal polític i catalanisme cultural. Ara més de 1 i més de 2 d’ambdós bàndols estan afilant les seues dalles i estan tractant de localitzar-me (en la nuclear està la clau, amics!). La resta  de segur que no entenen la meua postura, però és fàcil de comprendre:

Crec que el republicanisme federal és la fórmula ideal per a dur l’estat fins que aquest es dissolga i visquem per fi en una societat socialista. No crec que les independències dels pobles (encara que estiguen reconegudes per les Carta de Drets Humans de l’ONU en el seu article 15.2) siguen la solució als problemes de la classe obrera. A més, siguem realistes, senyores i senyors: nacionalisme i ser d’esquerres no casen. Els nacionalismes són una idea burgesa que naixen com resposta als moviments obrers: noten la incongruència de considerar-se nacionalista i d’esquerres?

I sobre el catalanisme cultural: en part és perquè ho sent, en part és per rebot. Tenim una cultura i una llengua pròpies que, almenys al País Valencià, és sistemàticament atacada, assetjada i menyspreada. I si algú s’atreveix a defensar-la o a viure en ella normalment, arriba el senyor Rus, alcalde de Xàtiva i president de la dipuitació de València, i amenaça amb anar a per ell i rematar-lo. Verídic: ho va dir fa unes 2 setmanes. Per què hem de renunciar al que és propi en comptes de poder compaginar-lo amb el que ens és comú? Fotre, dues cultures juntes haurien d’enriquir, no enfrontar. Més endavant esmicolaré aquest tema.

– En Catalunya el veritable conflicte lingüístic no està en el carrer. Està en la relació entre els ciutadans del carrer i les institucions públiques. I açò és així. Creuen-s’ho o no, els catalans no van matant pel carrer a tot al qual escolten que parla castellà. Res més lluny de la realitat: les dues llengües conviuen en harmonia i poden ser emprades indistintament (després matisaré açò). Si un madrileny va Barcelona i pregunta una adreça en castellà, no li van a escopir. Si vaig a comprar el pa i la senyora que demana davant meu ho fa en castellà i jo ho faig en català, la fornera i la senyora no em van a donar de llets amb les barres de quart (bé, açò ja depèn: que la gent major és molt rara. Segur que la senyora em pega per les meues pintes…).

Per a mi, l’exemple més clar el tinc en una situació de la vida quotidiana. Ja saben que la meua xicona és de Burgos. Bé, ara afegeixo informació al dir que la família de la meua mare és quasi tota catalana (de fet, la meua àvia ho era). Doncs veuran: l’última vegada que vaig estar de vista a Vilanova i la Geltrú (que visca Sergi López!) els vaig dir als meus oncles Joan i Betty que tenia xicona. Quan em van dir que la volien conèixer, vaig dir que no sabia jo perquè ells només parlen català i la meua núvia llavors no sabia un borrall (és acollonant quantíssim ha après després de 2 anys, la veritat). La seua resposta fou entre estranyada per la meua contestació i despreocupada pel nimi del “problema”: li parlarien en castellà i punt. I jure que no conec a moltes persones més nacionalistes que el meu oncle Joan, votant de CiU convençut (sí, de CiU. Sigh… En fi, són la família i els has de voler siguen com siguen).

– Aquest tema és de summa importància. Em fa molta gràcia la gent que diu que hi ha problemes més importants que aquest; que ja ens ocuparem d’açò quan s’arregle la resta. Això ho diu algú que viu la seua vida sense problemes d’imposició o censura lingüística. Al cap i a la fi, necessitem parlar en un idioma per a viure: impregna cadascun dels aspectes de la nostra vida. Com va a ser açò un problema trivial?

1

Uf, això per ara, com a escalfament. Què? Com se’ls ha quedat el cos? Volen més? Per l’amor de déu, bon home: faça el favor d’apagar la torxa!!! I vostè, senyora: guarde la forca, per favor!!! Esperen que acabe!!!

1

Val, posem-nos seriosos i parlem dels temes candents, que són els quals es refereixen al tema de l’ús de la llengua en les aules:

1

II. El conflicte de les llengües en l’escola

Tot el món ha posat el crit en el cel quan els catalans (més aviat, el seu govern) han decidit rebutjar la tercera hora de castellà en les aules. És més: s’escandalitzen perquè la gent no pot educar als seus fills en castellà si així ho desitgen. Per a veure d’on ve tot aquest rebombori, hem de fixar-nos en dos fets històrics del nostre passat recent:

1º La creació del primer estatut d’autonomia català. Per aquell temps, CiU i UCD eren partidaris que els pares triaren la llengua d’ensenyament dels seus fills, però això hauria estat un error, des del meu punt de vista. El diferenciar l’ensenyament d’aqueixa manera només pot dur a l’enfrontament i a la segregació de les comunitats de parlants.

2º La derrota d’Aznar en les eleccions de 1993. Val, el PSOE va guanyar per la mínima i de manera una miqueta sospitosa. Val, el bastard de González va pactar amb els nacionalistes per a seguir en el poder. I val que el PP i el seu entorn mediàtic s’empiparen, però no entenc per quin cony la van prendre amb l’ensenyament en català.

És a dir, fins al 93 a ningú li importava una merda com s’educava a Catalunya, però a partir d’aquell moment, la millor manera de desgastar a González era atacar-li amb tota l’artilleria disponible, suports dels malvats nacionalistes que obliguen als xiquets a estudiar aqueix pervers dialecte inclòs.

Arribem doncs a la clau d’aquesta qüestió. A saber:

– Ens agrade o no ens agrade, el sistema català és el qual és i no ho podem canviar. El seu estatut d’autonomia té caràcter de llei orgànica, la qual cosa els dóna bastants facilitats a l’hora de fer i desfer. A més, els acords en aquesta matèria es prenen en la càmera per àmplies i sobrades majories, de la qual cosa es desprèn que el gruix dels votants dels partits (i de la societat en general) hi està d’acord.

– Pocs d’aquells que diuen estar molestos amb el model d’ensenyament català són catalans o pertanyen a comunitats bilingües. Aquells que proclamen la unitat d’Espanya i l’ús del castellà en tot el territori, a més, solen parlar sense conèixer la realitat de la qual parlen. Tots els que cerquen el foment del castellà i tant es queixen són aquells que en realitat no defensen el bilingüisme o la pluralitat: són tots aquells que es posicionen a favor de la seua uniformitat i de la seua idea de com ha de ser un estat: un territori, una llengua. Això sí, escriuen articles i manifestos en defensa del castellà. Per ventura està el castellà indefens o ferit de mort? Jo crec que no, però reprendré l’assumpte al final d’aquesta llarga dissertació.

1

A manera de resum d’aquest apartat només diré una cosa: la repressió franquista no va poder acabar amb els desitjos de la gent de parlar en català. Llavors, què els fa pensar que el model educatiu català farà que la gent deixe de parlar en castellà? Està clar que cadascun parlarà el que vulga i això no ho canvia ningú.

1

Ara els presente la cara oposada de la moneda: el cas d’un territori bilingüe on la llengua cooficial és perseguida.

1

III. L’altra cara de la moneda: el cas valencià

Parlem doncs de l’assumpte valencià. Nosaltres, el poble valencià, som més que curiosos. Les nostres llengües maternes són el castellà i el català, i ni tan sols passa amb tots: les comarques interiors són de predomini castellanoparlant i la llei els empara per a només parlar en aqueixa llengua. Jo accepte que és la nostra realitat i que cap llengua ha d’estar per damunt d’altra per a evitar la discriminació. Potser pense així perquè el meu pare és de l’interior (castellanoparlant) i la meua mare és de València (catalanoparlant). Fins a ací, tot correcte.

Però mai res és tan fàcil. Els valencians i valencianes mai arribem a acabar la Transició per dues qüestions: com es diu la nostra llengua i com s’ha d’ensenyar. Els conte:

Segons qualsevol lingüista, historiador, la RAE i els Tribunals Suprems d’Espanya i Estrasburg, els valencians i valencianes parlem català, amb l’excepció que li podem dir valencià. És com si un mexicà diu que parla en mexicà en comptes d’en castellà: saps que hi ha diferències entre la seua forma de parlar i la teua, però també saps que són el mateix.

Doncs mira, ací no tot el món ho té tan clar. Tot ve dels ja llunyans anys 50: mentre que el règim imposava el seu jou, els teòrics de la llengua valencians (molt menys perseguits que els catalans, la veritat) teoritzaven quin era la destí del nostre poble. Es va mantenir la unitat d’opinions fins als 60: catalans i valencians parlem el mateix i podríem formar una coalició territorial juntament amb els balears. Però quan va aparèixer Joan Fuster i va presentar les seues idees, més radicals que les dels seus mestres i amics, es van produir les primeres dissidències i plantejaments anticatalanistes. L’enfrontament no va fer més que agreujar-se amb l’arribada de la democràcia. Pot ser que la Transició valenciana no siga tan famosa com la d’altres territoris, però m’atreviria a dir que va ser una de les més dures. Bàsicament, la dreta temia una possible unió entre els catalans i els valencians, així que, sense tindre ni idea de com anava la cosa , es va clavar amb el tema de la identitat del nostre poble i li va declarar la guerra a tot el que sonara a català. Lamentablement, per a mantenir la pau i la convivència recentment adquirides, la gent d’esquerres va haver d’abandonar reivindicacions tan simples com el nom de la llengua i l’autonomia o el color de la bandera. Fotre, es van haver de canviar perquè posaven bombes als intel·lectuals i les ties maries eixien a pegar als polítics progressistes! Tal qual ho conte. Es van baixar els pantalons per a no sembrar conflicte i es van equivocar totalment: no només no va haver tornada enrere, sinó que la dreta anticatalanista es va veure reforçada amb el pas del temps. De fet, les seues idees se segueixen explotant avui dia.

I és que odiar als catalans i dir que són el coco que ens vol envair, dóna vots. I dir que “la nostra llengua” és diferent a la seua, no només dóna vots, sinó que a més ajuda que el català perda força ací a el País Valencià. Ja sabeu: la dreta mai ha estat molt amiga de les altres llengües espanyoles. I és que no ho oblidem: TOTES les llengües d’Espanya són espanyoles, collons. Si la gent identifica espanyol amb castellà, és una excusa que els ve de puta mare als nacionalismes perifèrics intransigents per a autoexcloure’s d’Espanya.

Els conte, a més, el més gros de l’asumpte? El govern valencià ha recorregut TRES vegades davant el Suprem perquè no està conforme amb la nomenclatura de la nostra llengua i que els catalans i balears puguen exercir l’ensenyament ací amb el seu títol de filologia catalana. Van a per la 4ª vegada… Sempre perden, però tot siga per salvar-nos dels malvats catalans, que ens volen llevar la paella, les Falles i la nostra Verge dels Desemparats. Com no, ho fan, a més, amb els nostres impostos: hi ha famílies que no arriben a fi de mes, però tranquils, que al final aconseguirem que català i valencià no siguen el mateix. I tot aquest percal està recolzat pels mitjans de comunicació i tota la dreta (PP, Unió Valenciana i Coalició Valenciana). Si creien sentir-se incòmodes amb els nacionalismes basc i català, no es perden el valencià: un espantall digne de Valle-Inclán! I a sobre, els traïdors del PSPV-PSOE callen com putes de por de que la gent els diga catalanistes i els deixe de votar. Així ha de ser un partit: res de seguir els seus ideals, sinó pensar a arribar a el poder, al preu que siga. Olé!

Ara és quan jo pregunte aleshores: si ni tan sols tenim clar què llet parlem, com ho anem a ensenyar? Què els passa a les famílies que trien matricular als seus fills en línies d’ensenyament en català a el País Valencià? Doncs que ho duen fotut. Vegen per què:

Solament el 25% de l’alumnat valencià de Primària estudia en català perquè no existeix una oferta major. És a dir: 196.849 escolars estudien en català. I damunt, per si no fora prou, no existeix continuïtat en la Secundària: només 300 centres amb capacitat per a 58.626 ofereixen línia en català. Això és un desfasament i gros. Molt de dir que a Catalunya s’impedeix matricular en castellà, però a el País Valencià, és una quimera estudiar en català durant tot l’ensenyament obligatori. Però es parla d’açò en els mitjans de comunicació nacionals? Per què ningú diu que s’estan vulnerant els meus drets, reconeguts en la Constitució i en el estatut d’autonomia? Clar que no es diu res: què importa que aqueixa colla d’indesitjables no parle la seua llengua mentre sí parlen la meua? És que per ventura no em van a parlar en castellà quan vaja a veure les Falles o a les platges de Dénia i Benidorm? Doncs això. Les conseqüències ja són òbvies: mentre que en l’ESO la nota mitja de castellà és de 7,22, la de català és un 5,97. I cada any augmenta l’índex de ciutadans que no parlen gens o només molt poc català. En aquest cas, la sobreprotecció del castellà i la por que la gent use altra llengua està sentenciant al català a mort en la meua terra. Trist, però cert.

1

IV. L’arrel del conflicte: d’on naix i quines podrien ser les seues solucions

Entrem doncs en la recta final d’aquest text: d’on sorgeix el conflicte? Per què les institucions catalanes s’obstinen a imposar el català? Per una senzilla raó, estimats meus: perquè estem condemnats a perdre la batalla.

Recapitulem: el castellà va ser una llengua portada per una força ocupant després de les guerres de successió. Cert que moltes corts de per aquell temps ja ho havien adoptat (l’antic Regne de València és un clar exemple), però des de llavors es converteix en la llengua de la burocràcia. El problema es veu acrescut amb la dictadura de l’assassí feixista que era Franco: no només s’impedia el seu ús i ensenyament, sinó que es perseguia i es castigava parlar una llengua que no fóra la de la sagrada pàtria.

Sumen-li a tot açò el fet que el castellà és la segona llengua del món en nombre de parlants i que la majoria dels mitjans de comunicació i activitats d’oci (música, llibres, videojocs,…) estan en castellà.

Un més u sempre seran dos: quan una llengua té els mitjans necessaris (suport d’un estat, el capital necessari i els mitjans de comunicació) deixa a l’altra, més menuda i de menor difusió, en clar desavantatge. Quines possibilitats reals té el català davant aquestos fets? Si estigueren en igualtat de condicions i el català perdera terrè, escolta, doncs mala sort: seria culpa exclusiva dels parlants per falta d’interès. Però és que no és així. El castellà, s’ensenye més o menys en les escoles, serà SEMPRE conegut i parlat per tots els habitants de Catalunya, s’ho assegure.

Perquè aquesta és altra: mentre que els catalanoparlants han de ser bilingües, els castellanoparlants poden parlar en la seua llengua sense necessitat de canviar-la segons la situació. Val, sempre hi ha exemples de gent que s’entén cadascun en la seua llengua, però no sol ser així. Ara haurà molts que m’estan llegint que coneixeran un munt d’excepcions, però només són això: excepcions. Almenys ací a el País Valencià sempre són els catalanoparlants els quals cedeixen en pro de la convivència i l’enteniment mentre que els altres no s’esforcen GENS en comunicar-se en la nostra llengua oficial.

Des del meu punt de vista, s’hauria d’incentivar i no imposar el bilingüisme, però vist com està el pati, entenc perfectament les mesures que adopten No les compartisc, però les entenc, sense cap mena de dubte. Que la situació és aquesta, ningú ho pot negar. Miren sinó un exemple que em sembla d’allò més il·lustratiu:

Com ha estat l’evolució de l’espanyol en les Illes Filipines? Els castellans van introduir la llengua quan van començar a envair el país el 1565 i va ser l’única llengua oficial durant quatre segles. Va començar la seua decadència a partir de la guerra amb els nord-americans en 1898, i des de llavors l’anglès ha anat guanyant-li espai: primer en l’escola (1901) i després com idioma cooficial (1935). En 1937 el tagalog va ser escollit idioma nacional, i la constitució del 1973 establia la cooficialitat només de l’anglès i el tagalog. Els castellanoparlants van passar de 6 milions en 1940 a només 2.500 segons el cens de 1990, per una població total de 76 milions. En definitiva: el castellà s’està extingint per la via ràpida a les Filipines perquè no ha contat amb el suport d’un estat i unes institucions que ho mantingueren; encara que les llengües es poden triar, la falta de protecció i d’interès per part dels seus parlants l’han condemnat.

Així doncs, no és d’estranyar que per a assegurar la supervivència de la llengua pròpia, es blinde. El problema d’aqueix blindatge és que és un procediment excloent, ja no perquè els xiquets i xiquetes no aprenguen castellà (que ho aprenen) o perquè un espanyol d’altre territori vulga viure a Catalunya en castellà (que pot), sinó que desplaces als catalans castellanoparlants.

Quin és, segons el meu punt de vista, la solució? Sincerament: no ho sé. La convivència de dues llengües en un mateix territori és una cosa extraordinària i les respostes plantejades a aquesta pregunta fins a la data han estat insatisfactòries o no del tot eficaces: sempre es perjudica a una de les parts en favor de l’altra.

Jo sempre he estat un defensor del bilingüisme total. Al cap i a la fi, tenir dues llengües maternes ens ajuda en dos aspectes:

– Ens dóna una visió més àmplia del món i la realitat, ja que, mitjançant les llengües, mostren les societats com entenen el món que els envolta.

– El coneixement de dues llengües facilita l’aprenentatge d’una tercera i fins i tot, de vegades, el d’una quarta.

Però clar, si jo impose el bilingüisme, en quin em diferencie dels extremistes d’ambdues parts que volen que siga la seua llengua la qual prevalga?

Tinc un company que diu que si s’invertira en cursets, es feren campanyes divulgatives i es premiara el coneixement de les dues llengües, estaríem més prop d’arribar a el consens. Jo, sincerament, ho dubte.

A mi, a l’hora de cercar solucions, sempre em ve al cap l’exemple suís: amb els estrangers són més aviat rancis (flipa amb els seus partits xenòfobs), però entre ells han sabut mantindre la unitat del país i respectar que cada cantó té la seua pròpia llengua. Dóna que pensar si això podria arribar a passar en altre país: jo parle la meua llengua, però aprenc la teua per si he d’anar a visitar-te i, a més, tenim una comuna i aprenem llengües estrangeres. Em sembla que el suís és un poble realment admirable.

1

V. Conclusió

La conclusió de tot el que s’ha dit, lamentablement, no és meua, sinó del Jueves. I és que ja ho van dir ells el dimarts passat: «Els xiquets han d’aprendre català: si no, poden acabar tots de presidents de la Generalitat»

Ara sense conyes. Hem de tindre una cosa clara perquè el nostre futur estiga assegurat i és que hem d’assumir que les llengües són una eina per a entendre’ns. Són per a salvar obstacles i viure junts en harmonia, no un arma per a traure rèdit polític.

1

I bé, si m’han llegit fins al final, només puc donar-los les gràcies i convidar-los a romandre tunejats a la mateixa slowpokora en el mateix slowpokanal.

1

1

Spanish version

Amigos y amigas: de bilingüismo y cooficialidad va hoy la cosa. De lenguas que viven juntas y se persiguen y censuran mutuamente. En menudo jardín me he voy a meter, la virgen… Pero creo que ha llegado la hora de sembrar la polémica y, a la par, exponer lo que pienso. De hecho, creo que mis opiniones están bastante razonadas y son bastante conciliadoras y si hubiese más peña como yo, ahora mismo no se estaría discutiendo sobre estos temas. Aunque lo peor de todo es que tengo bastante claro (aunque nada es nunca seguro) que a ninguna de las partes le va a gustar y me van a poner de vuelta de perejil. Miren, al fin van a tener algo en común, aunque sea a mi costa… ¡Pero qué cojones! ¡Valor y al toro!

Para que el tocho siguiente sea comprensible, mejor lo divido en secciones:

1

I. Fundamentos de mi pensamiento

Antes de empezar, sentemos las bases de mi discurso:

– Soy valenciano y soy bilingüe. Asumo que lo que hablamos tanto valencianos como catalanes y baleares es catalán. Por lo tanto, al ser un hablante activo de la lengua, cuento como parte de los más de 10 millones de hablantes de catalán que existen (surprising facts number 452: somos la 7ª lengua más hablada de Europa), por lo que pienso que mi opinión, aun sin ser lingüista o catedrático (vale, me formaron varios cuantos expertos en la materia, pero estoy lejos de ser un maestro en el asunto), es bastante válida.

– Mi posicionamiento ideológico puede ser definido como españolismo federal político y catalanismo cultural. Ahora más de 1 y más de 2 de ambos bandos están afilando sus guadañas y están tratando de localizarme (¡en la nuclear está la clave, amigos!). El resto seguro que no entienden mi postura, pero es fácil de comprender:

Creo que el republicanismo federal es la fórmula ideal para llevar el estado hasta que este se disuelva y vivamos por fin en una sociedad socialista. No creo que las independencias de los pueblos (aunque sean reconocidas por las Carta de Derechos Humanos de la ONU en su artículo 15.2) sean la solución a los problemas de la clase obrera. Además, seamos realistas, señoras y señores: nacionalismo y ser de izquierdas no casan. Los nacionalismos son una idea burguesa que nacen como respuesta a los movimientos obreros: ¿notan la incongruencia de considerarse nacionalista y de izquierdas?

Y sobre el catalanismo cultural: en parte es porque lo siento, en parte es por rebote. Tenemos una cultura y una lengua propias que, al menos en el País Valenciano, es sistemáticamente atacada, ninguneada y despreciada. Y si alguien se atreve a defenderla o a vivir en ella normalmente, llega el señor Rus, alcalde de Xàtiva y presidente de la diputación de Valencia, y amenaza con ir a por él y rematarlo. Verídico: lo dijo hace unas 2 semanas. ¿Por qué hemos de renunciar a lo que es propio en vez de poder compaginarlo con lo que nos es común? Joder, dos culturas juntas tendrían que enriquecer, no enfrentar. Más adelante desmenuzaré este tema.

– En Cataluña el verdadero conflicto lingüístico no está en la calle. Está en la relación entre los ciudadanos de a pie y las instituciones públicas. Y esto es así. Créanselo o no, los catalanes no van matando por la calle a todo el que escuchen que habla castellano. Nada más lejos: las dos lenguas conviven en armonía y pueden ser empleadas indistintamente (luego matizaré esto). Si un madrileño va Barcelona y pregunta una dirección en castellano, no le van a escupir. Si voy a comprar el pan y la señora que pide delante mío lo hace en castellano y yo lo hago en catalán, la panadera y la señora no me van a dar de leches con las barras de cuarto (bueno, esto ya depende: que la gente mayor es muy rara. Seguro que la señora me pega por mis pintas…).

Para mí, el ejemplo más claro lo tengo en una situación de la vida cotidiana. Ya saben que mi novia es de Burgos. Bien, ahora añado información al decir que la familia de mi madre es casi toda catalana (de hecho, mi abuela lo era). Pues verán: la última vez que estuve de vista en Vilanova i la Geltrú (¡que viva Sergi López!) les dije a mis tíos Joan y Betty que tenía novia. Cuando me dijeron que la querían conocer, dije que no sabía yo porque ellos sólo hablan catalán y mi novia por aquel entonces no sabía ni papa (es acojonante lo mucho que ha aprendido después de 2 años, la verdad). Su respuesta fue entre extrañada por mi contestación y despreocupada por lo nimio del “problema”: le hablarían en castellano y punto. Y juro que no conozco a muchas personas más nacionalistas que mi tío Joan, votante de CiU convencido (sí, de CiU. Sigh… En fin, son la familia y les has de querer sean como sean).

– Este tema es de suma importancia. Me hace mucha gracia la gente que dice que hay problemas más importantes que éste; que ya nos ocuparemos de esto cuando se arregle lo demás. Eso lo dice alguien que vive su vida sin problemas de imposición o censura lingüística. Al fin y al cabo, necesitamos hablar en un idioma para vivir: impregna cada uno de los aspectos de nuestra vida. ¿Cómo va a ser esto un problema trivial?

1

Uf, eso por ahora. ¿Qué? ¿Cómo se les ha quedado el cuerpo? ¿Quieren más? ¡¡¡Por dios, buen hombre: haga el favor de apagar la antorcha!!! ¡¡¡Y usted, señora: guarde la orca, por favor!!! ¡¡¡Esperen a que termine!!!

1

Vale, pongámonos serios y hablemos de los temas candentes, que son los que se refieren al tema del uso de la lengua en las aulas:

1

II. El conflicto de las lenguas en la escuela

Todo el mundo ha puesto el grito en el cielo cuando los catalanes (más bien, su gobierno) han decidido rechazar la tercera hora de castellano en las aulas. Es más: se escandalizan porque la gente no puede educar a sus hijos en castellano si así lo desean. Para ver de dónde viene todo este revuelo, hemos de fijarnos en dos hechos históricos de nuestro pasado reciente:

1º La creación del primer estatuto de autonomía catalán. Por aquel entonces, CiU y UCD eran partidarios de que los padres eligiesen la lengua de enseñanza de sus hijos, pero eso habría sido un error, desde mi punto de vista. El diferenciar la enseñanza de esa manera sólo puede llevar al enfrentamiento y a la segregación de las comunidades de hablantes.

2º La derrota de Aznar en las elecciones de 1993. Vale, el PSOE ganó por la mínima y de manera un tanto sospechosa. Vale, el bastardo de González pactó con los nacionalistas para seguir en el poder. Y vale que el PP y su entorno mediático se enfadasen, pero no entiendo por qué coño la tomaron con la enseñanza en catalán. Es decir, hasta el 93 a nadie le importaba una mierda cómo se educaba en Cataluña, pero a partir de aquel momento, la mejor manera de desgastar a González era atacarle con toda la artillería disponible, apoyos de los malvados nacionalistas que obligan a los niños a estudiar ese perverso dialecto incluido.

1

Llegamos pues a la claves de esta cuestión. A saber:

– Nos guste o no nos guste, el sistema catalán es el que es y no lo podemos cambiar. Su estatuto de autonomía tiene carácter de ley orgánica, lo cual les da bastantes facilidades a la hora de hacer y deshacer. Además, los acuerdos en esta materia se toman en la cámara por amplias y sobradas mayorías, de lo cual se desprende que el grueso de los votantes de los partidos (y de la sociedad en general) está de acuerdo.

– Pocos de los que dicen estar molestos con el modelo de enseñanza catalán son catalanes o pertenecen a comunidades bilingües. Aquellos que proclaman la unidad de España y el uso del castellano en todo el territorio, además, suelen hablar sin conocer la realidad de la que hablan. Los que buscan el fomento del castellano y tanto se quejan son aquellos que en realidad no defienden el bilingüismo o la pluralidad: son los que se posicionan a favor de su uniformidad y de su idea de cómo ha de ser un estado: un territorio, una lengua. Eso sí, escriben artículos y manifiestos en defensa del castellano. ¿Acaso está el castellano indefenso o herido de muerte? Yo creo que no, pero retomaré el asunto al final de esta larga disertación.

1

A modo de resumen de este apartado sólo diré una cosa: la represión franquista no pudo acabar con los deseos de la gente de hablar en catalán. Entonces, ¿qué les hace pensar que el modelo educativo catalán hará que la gente deje de hablar en castellano? Está claro que cada uno hablará lo que quiera y eso no lo cambia nadie.

1

Ahora les presento la cara opuesta de la moneda: el caso de un territorio bilingüe donde la lengua cooficial es perseguida.

1

III. La otra cara de la moneda: el caso valenciano

Hablemos pues del asunto valenciano. Nosotros y nosotras, el pueblo valenciano, somos más que curiosos. Nuestras lenguas maternas son el castellano y el catalán, y ni siquiera pasa con todos: las comarcas interiores son de predominio castellanoparlante y la ley les ampara para sólo hablar en esa lengua. Yo acepto que es nuestra realidad y que ninguna lengua ha de estar por encima de otra para evitar la discriminación. Quizás pienso así porque mi padre es del interior (castellanoparlante) y mi madre es de Valencia (catalanoparlante). Hasta aquí, todo correcto.

Pero nunca nada es tan fácil. Los valencianos y valencianas nunca llegamos a acabar la Transición por dos cuestiones: cómo se llama nuestra lengua y cómo se ha de enseñar. Les cuento:

Según cualquier lingüista, historiador, la RAE y los Tribunales Supremos de España y Estrasburgo, los valencianos y valencianas hablamos catalán, con la salvedad de que le podemos llamar valenciano. Es como si un mexicano dice que habla en mexicano en vez de en castellano: sabes que hay diferencias entre su forma de hablar y la tuya, pero también sabes que son lo mismo.

Pues mira, aquí no todo el mundo lo tiene tan claro. Todo viene de los ya lejanos años 50: mientras que el régimen imponía su yugo, los teóricos de la lengua valencianos (mucho menos perseguidos que los catalanes, la verdad) teorizaban cuál era el destino de nuestro pueblo. Se mantuvo la unidad de opiniones hasta los 60: catalanes y valencianos hablamos lo mismo y podríamos formar una coalición territorial junto con los baleares. Pero en cuanto apareció Joan Fuster y presentó sus ideas, más radicales que las de sus maestros y amigos, se produjeron las primeras disidencias y planteamientos anticatalanistas. El enfrentamiento no hizo más que agravarse con la llegada de la democracia. Puede que la Transición valenciana no sea tan famosa como la otros territorios, pero me atrevería a decir que fue una de las más duras. Básicamente, la derecha temía una posible unión entre los catalanes y los valencianos, así que hizo de su capa un sayo con el tema de la identidad de nuestro pueblo y le declaró la guerra a todo lo que sonase a catalán. Lamentablemente, para mantener la paz y la convivencia recién adquiridas, la gente de izquierdas tuvo que abandonar reivindicaciones tan simples como el nombre de la lengua y la autonomía o el color de la bandera. Joder, ¡se tuvieron que cambiar porque ponían bombas a los intelectuales y las marujas salían a pegar a los políticos progresistas! Tal cual se lo cuento. Se bajaron los pantalones para no sembrar conflicto y se equivocaron totalmente: no sólo no hubo vuelta atrás, sino que la derecha anticatalanista se vio reforzada con el paso del tiempo. De hecho, sus ideas se siguen explotando hoy en día.

Y es que odiar a los catalanes y decir que son el coco que nos quiere invadir, da votos. Y decir que “nuestra lengua” es diferente a la suya, no sólo da votos, sino que además ayuda a que el catalán pierda fuerza aquí en el País Valenciano. Ya sabéis: la derecha nunca ha sido muy amiga de las otras lenguas españolas. Y es que no lo olvidemos: TODAS las lenguas de España son españolas, cojones. Si la gente identifica español con castellano, es una excusa que les viene de puta madre a los nacionalismos periféricos intransigentes para autoexcluirse de España.

¿Les cuento, además, algo gordo? El gobierno valenciano ha recurrido TRES veces ante el Supremo porque no está conforme con la nomenclatura de nuestra lengua y de que los catalanes y baleares puedan ejercer la enseñanza aquí con su título de filología catalana. Van a por la 4ª vez… Siempre pierden, pero todo sea por salvarnos de los malvados catalanes, que nos quieren quitar la paella, las Fallas y nuestra Virgen de los Desamparados. Cómo no, lo hacen, además con nuestros impuestos: hay familias que no llegan a fin de mes, pero tranquilos, que al final conseguiremos que catalán y valenciano no sean lo mismo. Y todo este mogollón está auspiciado por los medios de comunicación y toda la derecha (PP, Unió Valenciana y Coalició Valenciana). Si creían sentirse incómodos con los nacionalismos vasco y catalán, no se pierdan el valenciano: ¡un esperpento digno de Valle-Inclán! Y encima los traidores del PSPV-PSOE callan como putas por miedo a que la gente los llame catalanistas y los deje de votar. Así ha de ser un partido: nada de seguir sus ideales, sino pensar en alcanzar el poder, al precio que sea. ¡Olé!

Ahora es cuando yo pregunto entonces: si ni siquiera tenemos claro qué leches hablamos, ¿cómo lo vamos a enseñar? ¿Qué les pasa a las familias que eligen matricular a sus hijos en líneas de enseñanza en catalán en el País Valenciano? Pues que lo llevan jodido. Vean por qué:

Solamente el 25% del alumnado valenciano de Primaria estudia en catalán porque no existe una oferta mayor. Es decir: 196.849 escolares estudian en catalán. Y encima, para colmo, no existe continuidad en la Secundaria: sólo 300 centros con capacidad para 58.626 ofertan línea en catalán. Eso es un desfase y gordo. Mucho dicen de que en Cataluña se impide matricular en castellano, pero en el País Valenciano, es una quimera estudiar en catalán durante toda la enseñanza obligatoria. ¿Pero a que nadie habla de esto en los medios de comunicación nacionales? ¿Por qué nadie dice que se están vulnerando mis derechos, reconocidos en la Constitución y en el estatuto de autonomía? Claro que no se dice nada: ¿qué importa que esa panda de indeseables no hable su lengua mientras sí hablen la mía? ¿Es que acaso no me van a hablar en castellano cuando vaya a ver las Fallas o a las playas de Dénia y Benidorm? Pues eso.

Las consecuencias ya son obvias: mientras que en la ESO la nota media de castellano es de 7,22, la de catalán es un 5,97. Y cada año aumenta el índice de ciudadanos que no hablan nada o sólo muy poco catalán. En este caso, la sobreprotección del castellano y el miedo a que la gente use otra lengua está sentenciando al catalán a muerte en mi tierra. Triste, pero cierto.

1

IV. La raíz del conflicto: de dónde nace y cuáles podrían ser sus soluciones

Entramos pues en la recta final de este texto: ¿de dónde surge el conflicto? ¿Por qué las instituciones catalanas se empeñan en imponer el catalán? Por una sencilla razón, queridos míos: porque estamos condenados a perder la batalla.

Recapacitemos: el castellano fue una lengua traída por una fuerza ocupante después de las guerras de sucesión. Cierto que muchas cortes de por aquel entonces ya lo habían adoptado (el antiguo Reino de Valencia es un claro ejemplo), pero desde entonces se convierte en la lengua de la burocracia. El problema se ve acrecentado con la dictadura del asesino fascista que era Franco: no sólo se impedía su uso y enseñanza, sino que se perseguía y se castigaba hablar una lengua que no fuese la de la sagrada patria.

Súmenle a todo esto el hecho de que el castellano es la segunda lengua del mundo en número de hablantes y que la mayoría de los medios de comunicación y actividades de ocio (música, libros, videojuegos,…) están en castellano.

Uno más uno siempre serán dos: cuando una lengua tiene los medios necesarios (apoyo de un estado, el capital necesario y los medios de comunicación) deja a la otra, más pequeña y de menor difusión, en clara desventaja. ¿Qué posibilidades reales tiene el catalán ante estos hechos? Si estuvieran en igualdad de condiciones y el catalán perdiese terreno, oye, pues mala suerte: sería culpa exclusiva de los hablantes por falta de interés. Pero es que no es así. El castellano, se enseñe más o menos en las escuelas, será SIEMPRE conocido y hablado por todos los habitantes de Cataluña, se lo aseguro.

Porque ésa es otra: mientras que los catalanoparlantes han de ser bilingües, los castellanoparlantes pueden hablar en su lengua sin necesidad de cambiarla según la situación. Vale, siempre hay ejemplos de gente que se entiende cada uno en su lengua, pero no suele ser así. Ahora habrá muchos que me estén leyendo que conocerán un montón de excepciones, pero sólo son eso: excepciones. Al menos aquí en el País Valenciano siempre son los catalanoparlantes los que ceden en pro de la convivencia y el entendimiento mientras que los otros no se esfuerzan NADA en comunicarse en nuestra lengua oficial.

Desde mi punto de vista, se habría de incentivar y no imponer el bilingüismo, pero visto lo visto, entiendo perfectamente las medidas que adoptan No las comparto, pero lo entiendo, sin lugar a dudas. Que la situación es ésta, nadie lo puede negar. Miren sino un ejemplo que me parece de lo más ilustrativo:

1

¿Cómo ha sido la evolución del español en las Islas Filipinas? Los castellanos introdujeron la lengua cuando empezaron a invadir el país el 1565 y fue la única lengua oficial durante cuatro siglos. Empezó su decadencia a partir de la guerra con los estadounidenses en 1898, y desde entonces el inglés ha ido ganándole espacio: primero en la escuela (1901) y después como idioma cooficial (1935). En 1937 el tagalog fue escogido idioma nacional, y la constitución del 1973 establecía la cooficialidad sólo del inglés y el tagalog. Los hispanohablantes pasaron de 6 millones en 1940 a sólo 2.500 según el censo de 1990, por una población total de 76 millones. En definitiva: el castellano se está extinguiendo por la vía rápida aenlas Filipinas porque no ha contado con el apoyo de un estado y unas instituciones que lo mantuviesen; aunque las lenguas se pueden elegir, la falta de protección y de interés por parte de sus hablantes la han condenado.

1

Así pues, no es de extrañar que para asegurar la supervivencia de la lengua propia, se la blinde. El problema de ese blindaje es que es un procedimiento excluyente, ya no porque los niños y niñas no aprendan castellano (que lo aprenden) o porque un español de otro territorio quiera vivir en Cataluña en castellano (que puede), sino que desplazas a los catalanes castellanoparlantes.

¿Cuál es, según mi punto de vista, la solución? Sinceramente: no lo sé. La convivencia de dos lenguas en un mismo territorio es algo extraordinario y las respuestas planteadas a esta pregunta hasta la fecha han sido insatisfactorias o no del todo eficaces: siempre se perjudica a una de las partes en favor de la otra.

Yo siempre he sido un defensor del bilingüismo total. Al fin y al cabo, tener dos lenguas maternas nos ayuda en dos aspectos:

– Nos da una visión más amplia del mundo y la realidad, ya que, a través de las lenguas, muestran las sociedades cómo entienden el mundo que les rodea.

– El conocimiento de dos lenguas facilita el aprendizaje de una tercera e incluso, a veces, el de una cuarta.

Pero claro, si yo impongo el bilingüismo, ¿en qué me diferencio de los extremistas de ambas partes que quieren que sea su lengua la que prevalezca?

Tengo un compañero que dice que si se invirtiese en cursillos, se hiciesen campañas divulgativas y se premiase el conocimiento de las dos lenguas, estaríamos más cerca de alcanzar el consenso. Yo, sinceramente, lo dudo.

A mí, a la hora de buscar soluciones, siempre me viene a la cabeza el ejemplo suizo: con los extranjeros son más bien rancios (flipa con sus partidos xenófobos), pero entre ellos han sabido mantener la unidad del país y respetar que cada cantón tiene su propia lengua. Da que pensar si eso podría llegar a pasar en otro país: yo hablo mi lengua, pero aprendo la tuya por si he de ir a visitarte y, además, tenemos una común y aprendemos lenguas extranjeras. Me parece que el suizo es un pueblo realmente admirable.

1

V. Conclusión

La conclusión de todo lo dicho, lamentablemente, no es mía, sino del Jueves. Y es que ya lo dijeron ellos el martes pasado: «Los niños deben aprender catalán: si no, pueden acabar todos de presidentes de la Generalitat»

1

Ahora sin coñas. Hemos de tener una cosa clara para que nuestro futuro esté asegurado y es que tenemos que asumir que las lenguas son una herramienta para entenderse. Son para salvar obstáculos y vivir juntos en armonía, no un arma para sacar rédito político.

1

Y bueno, si me han leído hasta el final, sólo puedo darles las gracias e invitarlos a permanecer tuneados a la misma slowpokora en el mismo slowpokanal.

Anuncis

7 Respostes to “Per favor, no em maten molt / Por favor, no me maten mucho”

  1. Clara Says:

    UUUHHH, espanyolistaaaaaa!!!!
    Llevat d’això, he d’admetre que tens prou trellat (encara que això ja ho saps, no feia falta k t’ho diguera), encara k en alguns punts no hi estiga d’acord amb tu.
    Salut i independència!! ll*ll

  2. Estíbaliz Says:

    molt interessant! plas plas! :)

    jo que soc filla de castellaparlants, em costa molt parlar català, a més que no tinc res de fuidessa, però estic d’acord amb tu que hem de fer un esforç per aprende, perquè al cap i a la fi tot aixó es riquessa cultural, y tenim sort de viure-la. També em sembla que coneixer més d’un llenguatge ens ajuda a aprende nous, y a tenir la ment més oberta.

    Fins el cap de setmana!

  3. Joselo Says:

    Bueno, Si querías escibir sobre un tema polémico, lo has conseguido: mira que decir que González es un bastardo!! Estoy seguro que no tienes pruebas de ello y si es así …apuesto a que su padre lo reconoció como hijo suyo, por lo que tendrías que decir: el bastardo reconocido de González….. Ética periodística al poder!

    Ale, al menos espero que en el próximo artículo trates algún tema interesante como la unitat de la llengua o la situació del catalán… si es que……

    Saludos

  4. Chewrafa Says:

    Tinguem clara una cosa: el bilingüismo se va a extinguir. ¿Perquè? Per que la gent, la societat, es mandrosa de naixement. Se tiende a la unidad, no por funcionalidad sino por vagancia, por el mero hecho de “así no tengo que estudiar esto”. A més a més, la cosa va malament, cada vegada pitjor, perque ara que tenim mitjans de comunicació que de veres son massius, es decir internet, casi todo está en castellano. Y es algo que desde las administraciones se potencia. ¿Quiero bilingüismo? No, quiero todos los lingüismos posibles, dos, tres, els que siguen, que la llengua es cultura redéu! Vull coneixer la meua llengua materna, o les que siguen maternes, i vull entendrem amb qui vinga i vull poder llegir tots els llibres i saber que diuen.

    Problema: la llengua es apolítica, només entén de geografia. Los seres humanos devoramos política porque genéticamente estamos predispuestos a matarnos unos a otros por mandar o estar dintre de un grup que se senta superior a un altre i ho puga fer efectiu, siga com siga. La llengua, com altres parts de l’educació i com passa amb coses bàsiques com la vivenda, els aliments i demés, s’utilitza como arma arrojadiza contra quien sea y en cualquier dirección. Por lo tanto, y como el grupo que ahora se ha hecho fuerte es el castellano, cualquier iniciativa que no siga su dirección será aplastada. Es más, a nivel político en Catalunya han de tenir sort sempre en les eleccions. Pero només que una vegada no la tinguen i fiquen al poder a algú que vullga “un tracte més igualitari del llenguatje” ja l’haurem espifiada, el castellà de dintre rebrà tot el suport i se convertirà ya por fin en el caballo de batalla para la conquista de la comunicación oral y escrita.

    ¿Fantasía? Puede que lo haya expresado de una manera rara o quizá demencial, pero el caso es que el problema no son les llengües. Les llengües no son vives o mortes, les persones son les que viuen i poden fer que una llengüa deixe de existir, només per a no tenir que asumir la molestia de aprenderla. No es sólo un tema político, es de sociedad, y la sociedad española en general tiene desde hace tiempo una vagancia de conocimientos que asusta. La sociedad como grupo es vaga, no así el individuo (que ja estic imaginant a la gent que ha postejat davant diguent que no, que no es consideren mandrosos). Pero al final el grueso de la sociedad es el que vota, no el individuo, porque, terríblemente, la societat espanyola en general i la valenciana en particular es mouen per impulsos publicitaris, per mentides i pel “que diràn” que mos pares coneixen tan bé.

    Aixina que el futur de la llengua està fotut, perque a la gent no l’interessa aprendre allò que no li dona diners, només volen aprendre alguna cosa si el treball els obliga a aprendre-la. Algú ha dit anglés?. No, jo no he sigut.

    La solución pasa, por tanto, por una gran lobotomía que nos quite la pereza. Pero això es com intentar que Aznar parle català en l’intimitat.

  5. anomenatinutil Says:

    No coincideixo amb tot el que dius, però potser si amb la majoria, i la veritat, primer de tot cal que em tregui el barret (i si cal els calçotets) davant d’aquest article.

    I que no s’alteri ningú, que sóc de Barcelona i tot qui conec sap parlar bé les dues llengües!

  6. Masamune Says:

    Vaya artículo, si te matan no será por lo que dices, sino por lo largo que es el post.

    1º- Yo no soy de Valencia, ni Cataluña, pero aún así opinaré.
    2º- En Valencia se habla Catalán, eso lo sabe todo el mundo aunque no lo reconozcan.
    3º- Creo que las diferentes lenguas minoritarias deberían ser defendidas, así como la cultura de las diferentes regiones, ya que ahora todo tiende a unificarse, y a perderse la riqueza cultural. El castellano no debe tomarse como un enemigo ni como algo que atente contra la cultura propia.
    4º- La educación es un tema más difícil, porque hay gente que llega a Valencia o a Cataluña sin saber catalán, y gente que, lógicamente, quiere educar a sus hijos en la lengua que considera suya, ya sea catalán o castellano. Por ello prefiero que exista la educación en las dos lenguas.
    5º- En otro orden de cosas, dudo bastante que el estado se disuelva. Los ideales socialistas son buenos, pero por la naturaleza de las personas no creo que se puedan hacer realidad.

  7. Superlayo Says:

    Lo he leído todo, lo juro. Pero es demasiado denso y tengo poco que decir salvo cosas puntuales. Si alguna vez nos vemos en persona, sáqueme el tema y lo hablamos con más calma.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: