La anécdota de las nueces o “Cuando tu jefa te humilla en público” / L’anècdota de les nous o “Quan la teua cap t’humilia en públic”

*Entrada bilingüe*

Spanish version

Déjenme, o amados lectores y lectoras, que les ponga en antecedentes: servidor es un tipo algo nerviosillo, que no puede parar quieto. Vamos, un culo de mal asiento. Esto me ocurre sobre todo con las manos: siempre he de tener algo en las manos y me pongo a juguetear con ello (se admiten todo tipo de chistes sobre la masturbación). Durante los recreos que no me toca guardia, me siento cómodamente en la sala de profes y disfruto de la conversación, pero mis manos siguen sin parar. Por suerte para mí, hay un compañero que por temas de colesterol se trae fruta y nueces para almorzar. Para mí es una bendición porque me entretengo con el cascanueces aunque luego las nueces no las cate.

Sabiendo esto y que llevábamos más de un mes con la misma tónica, ya saben todo lo necesario para poder reírse a gusto a mi costa: un día, la directora del colegio nos miró fijamente a los dos y soltó la siguiente perla:

“Hay que ver que relación más extraña tenéis vosotros dos: uno la pela y el otro se la come”.

Carcajadas miles, caras rojas y autoestimas un poco más dañadas (si cabe), pero hay que reconocer que el momento fue genial y me parecía digno de mención.

Que tu propia jefa te haga algo así…

Bueno, les dejo. ¡A pasarlo bien!¡Ah! Y recuerden: ¡permanezcan tuneados, a la misma slowpokora, en el mismo slowpokanal!

Catalan version

Deixen-me, o estimats lectors i lectores, que els pose en antecedents: servidor és un tipus una mica nerviosset, que no pot parar quiet. Bé, un cul de mal seient. Açò m’ocorre sobretot amb les mans: sempre he de tindre quelcom en les mans i em pose a jugar amb això (s’admeten tot tipus d’acudits sobre la masturbació). Durant els esbarjos que no em toca guàrdia, m’assec còmodament en la sala de profes i gaudisc de la conversa, però les meues mans segueixen sense parar. Per sort per a mi, hi ha un company que per temes de colesterol es porta fruita i nous per a esmorzar. Per a mi és una benedicció perquè m’entretinc amb el trencanous encara que després les nous no les cate.

Sabent açò i que dúiem més d’un mes amb la mateixa tònica, ja saben tot el necessari per a poder riure a gust a la meua costa: un dia, la directora del col·legi ens va mirar fixament als dos i va soltar la següent perla:

“Déu n’hi do, quina relació més estranya teniu vosaltres dos: un la pela i l’altre se la menja”.

Riallades a milers, cares roges i autoestimes un poc més danyades (si cap), però cal reconèixer que el moment va ser genial i em semblava digne d’esment.

Que la teua pròpia cap et faça alguna cosa així…

Bé, els deixe. A passar-ho bé! Ah! I recorden: romanguen tunejats, a la mateixa slowpokora, en el mateix slowpokanal!